- I amb les altres noies amb qui has estat, com és que no va funcionar?- Per un moment, ella va pensar que potser havia anat més enllà i que ell canviaria de tema sobtadament, doncs pel temps que portava coneixent-lo sabia que no li agradava que ningú s'endinsés tant en els seus sentiments. Contràriament a la resposta esperada, ell va acceptar de bon grat explicar-li-ho i compartir amb ella pensaments prou íntims que potser a ningú més havia transmès.
-Bé, només he estat amb dues noies- va dir ell - amb una d'elles no hi havia cap tipus de connexió. Era molt guapa, sí, però no em despertava cap altre sentiment que aquell que et pot despertar la bellesa d'una persona. La trobava molt infantil i les nostres vides no tenien res a veure. Aviat ho vaig deixar córrer.
Ella l'escoltava pausadament i entenia els seus motius; al cap i a la fi, encara que en un altre nivell, a ella, li havia succeït el mateix amb el sexe masculí.
-I l'altra noia...- va continuar ell - ella, crec que estava molt penjada de mi, però jo no n'estava gaire d'ella. Jo no sentia aquella química. Sí, era agradable, intel·ligent i estava bé passar estones amb ella; però no era amb qui volia compartir la meva vida. Necessitava sentir alguna cosa més que amb ella no sentia.
Sense poder evitar-ho, ella va començar a plorar interiorment, i va fer tot l'esforç possible per mostrar un somriure tranquil·litzador. Sentia la necessitat d'allunyar-se d'aquesta imatge que ell li havia dibuixat. Al cap i a la fi, ella sabia perfectament que ell no estava parlant en passat, sinó en present. Ella no va poder evitar reconèixer-se en les seves paraules. Ella no va poder evitar saber que li estava dient: aquesta noia ets tu.
I tot es va fer silenci. [...]
