A la parada del bus...

Espero i espero i no sé què espero.
Per si de cas, continuaré esperant encara que començo a estar bastant cansada...

Massa gran per als petits, massa petita per als grans...

No sé per què coi sempre escrir al blog els dies que em sento la més desgraciada del món mundial. Deu ser que em serveix per fer teràpia a mi mateixa (un psicòleg costa massa diners...).
Doncs això, que em dóna la sensació que porto uns dies fent el ridícul més espantós de la meva vida i que no sé pas si les coses que m'imagino són veritat o simplement són això, productes de la meva imaginació...

Per avui res més (ni tan sols cap recomanació... faig festa)

A espavilar-se toca!!

lluiiiiiiiiiiiiiiiiiis.............clic!!

Passant aquests dies pel carrer, no he pogut deixar de mirar tots els cartells que farceixen les faroles, tanques i racons de la ciutat i que ens anuncien que ja tornem a ser en campany electoral. Les eleccions sempre em recorden que ja s'acosta la primavera.
En un dels cartells hi surt la Chacón sense ulleres. I dic jo, si sempre que surt a la TV du ulleres, per què carai se les ha de treure per fer-se la foto?

No he entès mai per què la gent quan es fa una foto es treu les ulleres. Diuen que ho fan perquè així surten més naturals i s'agraden més. Un, ha de sortir a les fotos tal i com es mostra al món perquè al cap i a la fi si et "transformes" abans de fer-te la foto, quan al cap dels anys te la miris no et reconeixeràs...
Conec una persona que quan l'hi han de fer una foto es treu la cama ortopèdica. Diu que vol sortir natural; i una altra que es treu la roba, què hi ha més natural que això?

Així que quan et tornis a fer una foto no et treguis les ulleres, et tapis la taca que t'has fet a la samarreta a l'hora de dinar o intentis tancar la boca perquè no se't vegin els ferros de les dents. Al cap i a la fi, si vols sortir sempre perfecte a les fotos... quina gràcia té fer-se una foto?


Ich bin zufrieden,
ich glaube, dass ich dich schon vergessen kann.
Ich mochte nur deine Freundschaft,
heuzutage ich weiss, dass ich von dir nichts erwarten kann.
Aber ich kann schon nicht wissen,
ob du mit mir spielen hast.
Also... ich möchte dich nur sagen: Tschüs (bis niemals?)



Altres coses...
no vaig poder anar a veure el David Carabén (Mishima) + Guillamino, vaig haver d'anar a treballar (coses que passen)


Aquest diumenge toca:


Vermouth time. Anirem a fer el vemut del diumenge com es feia fa una pila d'anys. Proposo reinstaurar aquest costum (si és que torna el retro en tots els àmbits i no només en la moda i la música...)







Love of lesbian. Aquest diumenge a la tarda el cantant de Love of lesbian + el cantant de El chico con la espina en el costado. En aquest sí he hi vaig (sicher!!!). Ja us contaré.



Consell del dia: no busquis la felicitat (s'han esgotat les existències)
Siau!

La casa azul

El no-concert (en teoria es va suspendre per problemes tècnics) va acabar sent un concert amb totes les de la llei, encara que sense pantalles ni els androides del Guille Milkyway. Però vaja, tot el públic fèiem de coros i en els moments en què el Guille s'oblidava de la lletra (disculpat queda) ens sentíem protagonistes de poder-li donar un cop de mà.
L'ambient... genial i el concert, com ja he dit, encara més (i sobretot perquè ens van retornar els diners). Així doncs... què més es pot demanar? Guille Milkyway en estat pur i íntim i a més DE FRANC!!!

L'única pega, per què serà que em cauen tan bé els tios que van de "victimilles" per la vida i que no confien en ells mateixos???

Nouvelles:


Aquest divendres: Concert impossible: Mishima + Guillamino. Ja us contaré a veure què tal...



Bis bald!